Presentació
Memorias dun neno labrego possiblement és l'obra literària més venuda i més llegida a Galícia en els darrers quaranta anys. Se n'han fet al voltant d'una vintena d'edicions en gallec d'ençà que l'any 1961 va aparèixer la primera a Buenos Aires, ha estat traduïda a diversos idiomes i, ara, per primera vegada, es publica en català. A què és degut aquest èxit tan insòlit en un món més aviat esmorteït com el de les lletres gallegues? En primer lloc a la perfecta connexió que va encertar a establir Neira Vilas, autor de Memorias dun neno labrego, entre el text, escrit amb expressiva senzillesa, i la sensibilitat del públic gallec al qual anava dirigit, un públic que majoritàriament coneixia -o, almenys, intuïa- el drama sord de la vida rural gallega, l'única i no menys dramàtica sortida del qual era -i, en bona mesura, continua essent- la d'emigrar.

El major encert de Neira Vilas va ser presentar Memorias dun neno labrego des de la perspectiva d'un nen camperol com ell també va ser, i no pas escrivint el llibre des de la seva mentalitat adulta. El que es diu en el llibre ho diu un nen de dotze o tretze anys amb un llenguatge i una mentalitat de nen. D'aquí neix l´admirable eficàcia comunicativa del relat. El vailet, Balbíno, sent i pensa com un nen i, com a tal, transmet els seus sentiments i els seus pensaments, sense que el veritable autor del llibre, Neira Vilas, es barregi en cap moment en l 'esdevenir narratiu, el qual avança pels successius camins de l'autenticitat psíquico-reflexiva amb original fluïdesa.

Balbino, el nen narrador, no només descriu, amb trets d'insuperable verisme, la vida rural del veïnat camperol en que està immergit, sempre vista i reflectida amb ulls infantils, uns ulls inquiets, plens de curiositat i també condolida reflexió, sinó que s'esplaia, eixamplant el seu cor amb aquesta sinceritat que potser només en els nens és pura i total, les seves pròpies penes i les seves frustracions. Penes i frustracions que tenen un triple origen: ser un nen pobre, ser un nen de pagès i ser precisament un nen.

Balbino, segons ell mateix escriu, és un rapaz de aldeia. Coma que dis, un ninguén. E ademais, probre. Porque da aldeia tamén é Manolito, e non hai quen Ile tusa. I, més endavant, al principi de la narració, afegeix: No inverno, frío. Ganas de estar arreo ó pé do lume. Muíños apeados. Faladurías de neves e lobos. Os brazos son coma espeteiras pra encolgar farrapos. Murnas, fridas, dedos sin tentos. iQué saben desto os nenos da vila! Amb sòbria precisió, des del mateix inici de les memòries, queda palès el doble sentiment que envaeix Balbino per ser un nen pobre i de poble. La tercera frustració, la de ser senzillament nen, serà manifestada expressament per Balbino en parlar de la gent gran, quan diu: Debe ser boa cousa chegar a grande. Os grandes son donos de sí e do mundo. Fan e desfan, gobernan, arman ó melro con guerras, negocios e canta trangallada hai...

Un altre aspecte narratiu digne de ser senyalat en Memorias dun neno labrego és l'absència de demagògia. Tot i que al llarg de la narració es posen de relleu el reguitzcll d'injustícies que pesen damunt les esputlles sofertes de la gent del camp, en ser el narrador un nen, amb tota lu seva mentalitat infantil, es bandeja qualsevol meno de residu demagògic. Balbino s'expressa amb agudesa, la pròpia d'un nen intel-ligent i observador, peró sense cap indici de pedanteria ni extemporanis esbruvaments ideològics.

Tots aquests factors, units al fet d emprar un Ilengutge senzill, popular i de fàcil accés, per tant, a qualsevol tipus de lector, sense menysprear un estil sucós i meridianament clar, han contribuit, sense cap menu de dubtes, a l'àmplia difusió de Memorias dun neno labrego, llibre que encara avui, un quart de segle després d'haver estat escrit, conserva tot el seu atractiu com u lectura popular.

Finalment, jo em permetria de recomanar, per u una major comprensió del món camperol gallec reflectit a Memorias dun neno labrego -el qual, tot i que amb el temps transcorregut des de 1961 hagi experimentat canvis molt diversos, continua essent substancialment semblant al descrit en el llibre de Neira Vilas.-, la lectura de Cartas a Lelo, del mateix autor, obra en què un pagès que ha restat en el medi rural gallec explica a un amic de la infantesa, emigrat a terres latino-americanes la vida que fa en el camp que ell va abandonar, mentre rep, per la seva banda, informació dels feixucs aclaparaments que ha de dur en terres tan estranyes com estranger l'amic que va haver d'expatriar-se.

XAVIER COSTA CLAVELL Barcelona, febrer de 1985.

Introducció

L'Autor: Vida i obra

Xosé Neira Vilas, que per a aquest volum, tan bé ens ha presentat l'escriptor gallec Xavier Costa Clavell, neix a Grés, veïnat de Cruces, província de Pontevedra, el tres de novembre de 1928. Aquest veïnat serà present en les pàgines més belles i vives de la seva narrativa i de la seva poesia. Fill i nét de camperols, va treballar de ben petit en les feines rurals. Res d'estrany que, un cop adult, esdevingut narrador, no deixi mai de parlar dels nens que treballen en el camp, tot i que no deixin tanmateix de jugar-hi, a causa de la seva edat.

Fa estudis primaris, a més d'alguns cursos de comerç.

Dels narradors gallecs de la seva generació, potser juntament amb Blanco Amor, és dels pocs que no ha tingut una formació inicial universitària. «Quin hauria estat el seu compromís amb al societat, quina la seva relació amb el món si hagués passat per les aules compostel lanes els anys 1946, 1947 o 1948»?, es pregunta X. Alonso Montero. Però és una pregunta que, com els futuribles, no la podem respondre.

Va ser justament el 1948, quan tenia vuit anys, que va emigrar a Buenos A ires. En aquells temps els emigrants gallecs «feien les amèriques» a l'Argentina, Montevideo o Caracas; si hagués emigrat més tard potser hauria marxat a Ginebra, París, Lausana...

Per a Neira emigrar va ser alguna cosa més que fugir d'una estructura econòmica. Als vint anys, qui sap si gràcies a llibres o doctrines, ja s'havia qüestionat moltes coses importants sobre l´estructura social de la terra on li havia tocat de néixer.

A la capital argentina farà del que calgui per poder guanyar-se !a vida: d'obrer, forner, classificador de teles, venedor de paraigües o de llibres a domicili...

Ja sigui a causa de l'experiència concreta dels nous treballs o per haver vist de prop altres maneres de viure, altres tipus de relacions socials, en el seu anar i venir per Buenos Aires -la ciutat gallega més poblada del món, no ho oblidem- trobarà homes i dones agermanats en l'enyorança -na morriña, que diuen- ien els records, i molts d'ells, malgrat tot, disposats -o almenys no oposats- a integrar-se. I ell el primer.

Perquè ell no vol, de cap manera, perdre les arrels. Però li caldrà esmerçar-hi temps, esforç, treball i tenacitat per fer quallar els seus somnis. Ja sigui dintre o fora dels centres gallecs exposarà llibres, organitzarà cursos de gallec, editarà, escriurà, i mai no deixarà de parlar, de fer pinya... La cultura gallega trobarà en ell un apòstol.

EI 1957 funda Follas Novas: mostra permanente do libro galego, esdeveniment complement innovador dins la seva cultura. I és que, per a Neira, cultura gallega vol dir interpretació de Galícia, definició d'un país, resposta als problemes reals d'una comunitat. Pregonar el llibre gallec significa, doncs, per a ell, interessar-se a fons per l'home gallec. Neira, intel-lectual forjat en la vida, no juga a fer cultura quan escriu, edita, exposa o ven llibres en gallec: hi deixa la pell.

Durant aquest temps es casa amb Anisia Miranda, escrlptora cubana preocupada especialment pels infants i pels joves lectors. També aquests ocuparan un lloc important en  les pàgines del seu marit. Tot ens fa suposar que el matrimoni amb Anisia, en aquells temps emigrada o l'Argentina, no podia ser més fecund. Per exemple, conjuntament van escriure Cantarolas e contos prà xente miuda (tonades i contes, 1975), un llibre poètic meravellós.

El 1960 apareix el seu primer llibre de poesia, Dende lonxe, un aplec de poemes amb temàtiques d'emigrants i gent del camp d'acord amb els paràmetres del realisme social. Aquesta poesia -falten dos anys encara per a la ruptura de Longa noite de pedra, de Celso Emilio Ferreiro (1), publicada el 1962 per l'editorial Galaxia de Vigo- era encara massa prematura per a Galícia, mancada d'una tradició de poesia critico-social, cosa que no passava a Amèrica, que en tenia des de 1939 amb Rey Ballar a més a més de l'exemple constant de Luis Seonae, sense oblidar Alfonso Rodriguez Castelao (1886-1953).

Peró Neira, que és més narrador que poeta, ingressa a la literatura un any després, l'any en què apareix la seva exquisita narració autobiogràfica Memòries d'un nen de pagès. Com totes les seves narracions, és un relat de textura tradicional, cosa que el diferencia dels narradors que per aquells anys seixanta s'estrenaven a Galícia, tots ells en la línia de les noves tècniques novel-ístiques europees. Ben aviat Neira Vilas va conèixer perfectament el «nouveau roman» i la novel-la sud-americana, però, com diu X. Alonso Montero, va seguir fidel a la seva primera manera de narrar, potser perquè el realisme tradicional li resultava la manera d'expressar-se més adequada per descriure el seu món.

Des de 1961 viu i treballa molt intensament a Cuba. José Antonio Portuondo, director de 1'Instituto de Literatura y Lingüística de la Academia de Ciencias de Cuba, el 1975 -fa, doncs, un parell de lustres, ja- el presentava així:

Desde 1961 -hace ya catorce arïos- anda y se afana entre nosotros un admirable escritor gallego: Xosé Neira Vilas. Muchos lo conocen sólo por su activa integración revolucionaria: funcionario eficiente del Ministerio de la Industria Química, miliciano, cederista entusiasta, dincímico participante en trabajos voluntarios en el campo o en la jcíbrica, miembro responsable de su sección sindical...
Otros han seguido su trayectoria periodística desde Revolución y Noticias de Hoy hasta Boheniia, Juventud Rebelde, Espaita Republicana... Para nosotros es, ante todo, el creadorfervoroso y el animador constante de la sección de lengua y literatura gallegas en nuestro Instituto de Literatura y Lingüística de la Academia de Ciencias de Cuba. La figura ágil, nerviosa, de Neira, rnoviéndose rauda por las galerías, oficinas v bibliotecas del Instituto, es ya parte inolvidable e insustiturble de nuestra exisiencia cotidiana; organizador infatigable de conferencias y exposiciones de literatura y arte gallegos, dentro y fuera de la Academia, ha hecho que los cubanos recordernos la importancia decisiva, económica, social, cultural, de la inmigración gallega en Cuba...

Res d'estrany que, enmig de la seva tasca literària, no hagi deixat de traduir al gallec o al castellà. Citem, per exemple, els següents treballs:

TRADUCCIONS DEL GALLEC AL CASTELLÀ
-F. García Lorca: Seis poemas gallegos. En «Islas», Universidad Central de las Villas, julio-diciembre, 1964.
-U. Novoneyra: Veintiún poenras. En id., octubre, 1966.
-X. Alonso Montero: El poema comunitario de Antonio Machado. En «Revolución y Cultura», La Habana, núm. 4, 1972. -Refranes de Galicia, En «Signos», 14-1974, La Habana.

TRADUCCIONS AL GALLEC
-Víctor L. Molinari: Itinerario Gallego. Buenos Aires, Follas Novas, 1958 (ed. Bilingüe). Segunda ed., Lugo, Celta, 1970.
- Trintenove poenras de Nicolós Guillén. Edicións do Castro, 1977
(con dibuxos de N. Guillén).
- Ho Chi Minh: Once poemas en «Espana Republicana», La Habana. 15-9-74.
-Ho Chi Minh: Xornal de Prisión. Edicións do Castro, 1978.

Neira, malgrat els gairebé trenta anys d'emigrat, escriu una prosa gallega pura, rica, viva, plena de gust; s'ha dit que, sense ser un estil lista com Castelao, Blanco Amor, Dieste, García Sabell, Piñeiro, Ferrín, etc., la seva és una de les millores proses gallegues de tots els temps. Aquests dots lingüístics, més admirables, encara, si es té present que és un home que ha estat molt de temps allunyat del seu bressol idiomàtic, fan de Neira Vilas ten mestre de la llengua. Però aquest mestratge no és sols producte del seu saber o del seu sentit de la llengua, sinó, també, perquè el més viu del seu ésser el retorna, gràcies a la literatura, al país natal i als anys d'infantesa. Per això s'ha dit que el país i la infància han estat sempre les seves muses.

Quan té quaranta anys, i ja en porta vint de diàspora, publica el volum de contes Historias de emigrantes, que encara que potser no sigui el seu millor llibre, sí que és un dels més bonics, i potser el més real. I això segurament és així, no tant perquè el temps i la llunyania hagin esvaït el record d'aquella Galícia rural, sinó perquè, en  aquestes dues dècades, el camp gallec, sortosamente ha canviat una mica, encara que no gaire. Quina Galícia dibuixaria Neira Vilas si tornés, com Anteo, a la terra, a la realitat d'avui?

Sinopsi bibliogràfica

INFÀNCIA I ADOLESCÈNCIA EN TERRES GALLEGUES
-1928: Neix a Grés, veïnat de Cruces, a Galícia (Pontevedra). Fill i nét de camperols, de ben petit ja treballa a les feines del camp.
            •Encara nen, viu la guerra civil.
            •Fa estudis primaris i alguns cursos de comerç. -1948: Emigra a Buenos Aires (Argentina).

JOVENTUT EN L'EMIGRACIÓ ARGENTINA
-1948: Conscient que Buenos Aires és la ciutat gallega més poblada, hi organitza cursos de llengua i es converteix en un apòstol de la cultura  gallega.
-1957: Funda Follas Novas: mostra permanente do libro galego.
-1958: Doce canciós galegas, amb música de Gervasio Vàzquez. (A1 cap d'onze anys, el 1969, seran interpretades en el Teatre Municipal de  Montevideo). Tradueix al gallec Itinerario Gallego, de Víctor L. Molinari.
            •Es casa amb Anisia Miranda, escriptora cubana.
-1960: Publica el recull de poemes Dende Lonxe (Des de lluny).

DE LA POESIA A LA NARRATIVA EN LA CUBA REVOLUCIONÀRIA
-1961: Emigra a Cuba l'any mateix de proclamar-se la primera República socialista sud-americana, rera la fracassada invasió de la badia de Los Cochinos, promoguda pels Estats Units; feia dos anys que Fidel Castro havia pres el poder després d'enderrocar Batista (1959) i estàvem a les vigílies del bloqueig imposat per Kennedy a l'illa, després de la crisi dels coets (1962-3).
           •Memorias dun neno labrego (Memòries d'un nen de pagès, 1961), primera obra narrativa, seguida de Xente no rodicio (Gent a la mola, 1965), Camino bretemoso (Camí bromós,1967) i A muller de Ferro (La dona de Ferro,1969). Aquests tres darrers títols formaran laseva trilogia Encrucilladas (Enforcall de camins, 1980).
-1968: Publica, en castellà Historias de emigrantes.
-1969: Inquedo latexar (Bategar inquiet, 1969), recull de poemes.
-1970: Escriu els poemes de Poeta na Habana, encara inèdit.
-1971: Cartas a Lelo, una de les seves obres més conegudes, la qual, juntament amb Aqueles anos do Moncho (1977), farà part de la seva trilogia O ciclo do neno (El cicle del nen, 1978). Aquest mateix any escriu contes per a infants com ara Espantallo amigo (publicat el 1972 en català amb el títol Espantall amic) i O cabaliño de buxo (El cavallet de boix).
-1972: Remuíño de sombras (Remolí d'ombres)
-1974: Lar, un llibre de remembrances. Aquest mateix any, per a infants, escriu Cantarola dos nenos (Tonada dels nens), i, després, el 1976, A marela Taravela (La vaca Taravela).
-1975: Cantarolas e contos pra xente miuda (Tonades i contes per a quitxalla menuda), un llibre de poemes, escrit juntament amb la seva muller.
-1980: Galegos no Golfo de Mexico (Gallecs en el Golf de Mèxic).

En aquests darrers anys, els llibres que formen les seves dues trilogies ja esmentades han estat objecte d'estudis, de tesis de llicenciatura, de traduccions i de contínues reedicions. Memòries d'un nen de pagès, per exemple, ultrapassa les quinze edicions en gallec -amb tiratges de més de deu mil exemplars cadascun-, les quatre en castellà, i ha estat traduït al portuguès, al xinès, al rus, al txec, a l'alemany, a l'italià, al suec... I Neira Vilas no para. Darrerament ha compilat i recreat trenta-tres contes populars de trenta-tres països diferents amb el títol Contos vellos pra rapaces novos (Contes vells per a vailets joves), i ha publicat una recopilació de la seva obra narrativa amb el títol En la extraña ciudad (1982).

Comentari a la seva obra

Què són les Memòries d'un nen de pagès? El llibre és una autobiografia de Balbino, un noiet camperol que es mou en un marc sense horitzons vitals, explicada amb un absolut to infantrívol; i aquest és el primer gran encert d'aquestes memòries escrites per un home de trentatres anys.

Intentar de parlar com el nen que en un temps tots hem estat ha fet fracassar més d'un gran narrador. L 'esdevenir d'un nen ha estat relatat de moltes maneres en la literatura, però els gallecs potser no van tenir, fins a la història de Neira Vilas, una biografia d'un nen dels seus camps que, d'altra banda, tot i les diferències, no és un cas gaire allunyat dels infants camperols de !es nostres terres. Potser no hi cap cas en !es lletres espanyoles d´hun nen que,, en contar-nos els seus desigs, !es seves frustracions i inquietuds, els sàpiga inscriure dins 1'estructura social i mental que, en gran mesura, motiva aquestes frustracions i aquestes inquietuds que pateix. Ara bé, algú pot pensar que Balbino no pensa d'altra manera que amb les idees de Neira Vilas, la lectura de les Memòries el traurà de l´error.

Balbino és un brivall viu i tafaner, que en la seva (?)de la felicitat feta en les petites coses topa amb uns (?) que, segons el mateix vailet sospita, sols hi són per els de la va classe social. Amb aquesta consciència -un cas clar  de consciència de classe-, Balbino treballa de nit per ana a  l'escola al matí, ha de deixar d'anar a festes per un dol que no sent o apedrega el fill de l'amo quan aquest fereix la seva dignitat. Balbino, un xicot de dotze o tretze anys, es mira el món des d'una finestra inédita: la de laa consciència de classe. Ja només començar jo el retrat de Manolito, el fill de l'amo de les terres que els pares de Balbino, i ell mateix, treballen com a masovers: Un nen molt polit que menja pa blanc, beu café amb llet i no ha de matinar per dur el bestià a pastura.

Conscient com és Balbino de formar part d'aquest tipus de gent manada, pensa sempre mil coses, però sempre des d'aquesta perspectiva. D'aquesta manera, Neira forja una història plena de vida i d'intel-ligents obserrpcions, sense precedents en la literatura gallega.

En aquells anys, com ha escrit Alonso Montero, els narradors joves tenien altres preocupacions literàries (Mourullo, Méndez Ferrín...), mentre que, respecte als escriptors de generacions precedents, es pot considerar més a prop d'Eliseo Alonso (Contos do Mino) i d'Eduardo Blanco Amor que de Cunqueiro, o, fins i tot, de Fole. Aquesta línia realista va produir els anys seixanta dues obres mestres en la narrativa gallega: A esmorga (La disbauxa), de Blanco Amor, i les Memòries de Neira Vilas. Ara bé, segons !'autor esmentat, cap narrador, ni dels mes joves ni dels més grans, aporta un ventall tan ampli de novetats com en el cas de Neira. Aquestes innovacions, per a Alonso Montero, són les següents: el fet de veure el món des d'uns ulls de nen; la presa de consciència d'un nen sobre el fet de ser-li vetats camins que altres nens no tenen barrats pel sol fet del lloc de néixer; el fet d'adonar-se que no sols se li tanquen les portes per ser pobre, sinó per ser un nen en un món fet per i per a grans; l'intent, reeixit en la majoria dels casos, de recuperar el nen que l'autor va ser anys enrera, de tal manera que el llibre no sembli un tractat, una lliçó apresa, sinó una vida sense adulteracions, nítida i natural i, sobretot, autèntica; arribar a teixir una història viva i entranyable al voltant d'un vailet i en la qual hi ha un conjunt de personatges i situacions amb caràcter d'estereotips; poder fer un llibre ple d'amor a les petites coses dels veïnats camperols, però, alhora, assenyalar, des de la puresa d'un nen, la visió esquifida i mesquina de la societat rural, i potser de tota la societat.

E1 relat de Neira Vilas ens porta, doncs, un alè de vida, un alè de realitat gallega, davant de la qual, Balbino, o el seu senzill cronista, ens inviten a no ser còmplices. Les Memòries d'un nen de pagès és una resposta lúcida d'un vilipendiat o d'un vilipendi: Neira-Balbino ens volen fer veure que l'ordre de les coses certament pot ser alterat perquè, com subratlla Balbino a un amic que no està acostumat a pensar, el curs de les coses s'esdevé segons nosaltres vulguem ja que no vénen marcades, sinó que els homes les podem menar i canviar.

Quant a la crítica sobre l'obra de Neira Vilas, podem esmentar els següents treballs:

-X. Alonso Montero: «Neira Vilas e as súas `Memorias'» Realismo y conciencia crítica en la literatura gallega, Madrid, Ciencia Nueva, 1968..
- X. Alonso Montero: «Neira Vilas en Galicia», Triunfo, número 534(?) 114-X-72
- E. Álvarez Blazquez Campos: «Xente no rodicio», Grial, Vigo, núm 8, 1965    
- María Camino Noya: «A nova narrativa galega» (Tesis de licenciatura inédita). Universidad de Santiago, 1968.
- Concha Castroviejo: «Espantallo amigo», La Estafeta Literaria, Madrid, núm, 489, 1972.
- Concha Castroviejo: «Relato y teoría social en una novela de Neira Vilas», Chan, núm. 8, 1969.
- Monique Clerc: «Le thème de 1'émigration dans les literatures portugaise et galicienne au XX siècle». Universidad de Grenoble, tesis de licenciatura, octubre, 1974.
- Xavier Costa Clavell: «La nova narrativa gallega» a Serra d'or (Gener, 1970).
- Xavier Costa Clavell: «X. Neira Vilas en la nueva narrativa galega», a Tele/exprés (9-X1I-1970).
- Xavier Costa Clavell: «Libros Gallegos. Cartas a Lelo, de X. Neira Vilas», a La  Vanguardia (26-X-1972).
- Xavier Costa Clavell: Los gallegos (Ed. Xerrais de Galicia, Vigo, 1984) con pàgs. 223-225 dedicados a la narrativa de Neira Vilas.
- Héctor Costagnino: «Memorias dun neno labrego», La Prensa, Buenos Aires, 4-V1-1961.
- Francisco F. del Riego: Historia de literatura gallega. Galaxia, Vigo, 1971.
- José Antonio Gaciño: «Galicia: los `hijos' alimentan a la `madre'». en Triunfo, núm. 532, 9-12-72.
- Xosé Laxe: «Memorias dun neno labrego: anàlisis e interpretación». Grial, núm. 42, 1975.
- Basilio Losada: «A muller de ferro», Grial, núm. 28, 1970.
- Maria Lucas: «La visión de Galicia en Neira Vilas». Universidad de  Grenoble, tesis de licenciatura, octubre, 1975, Edicions do Castro, 1977.
- Jorge Rodríguez Padrón: «Memorias dun neno labrego», a Fablas, Las Palmas de Gran Canaria, Núm. 25, 1971.
- B. Varela Jacome: «A nova novela galega», Revista de Letras, Universidad de Puerto Rico en Mayagüez, número 2, 1969.
- B. Varela Jacome: Singladuras da narrativa galega. De Castelao a Neira Vilas. La Corurïa, Librigal, 1972.

Tot i ser un dels llibres més sol-licitats en les bibliote ques gallegues aquests darrers anys, no es pot pas di que la seva bona acollida sigui deguda a cap difusió en diaris i revistes. De la primera edició del títol que publi quem, a Galícia sols en van dues ressenyes (a Amèrica, vuit) i sols una a la segona. En canvi, quan es va preguntar a cinquanta-sis escriptors gallecs quin llibre consideraven més important dels apareguts d'ençà de l'any 1960, només va ser superat per Longa noite de pedra, que ja hem esmentat abans.

L.B. i G., primavera de 1985.

(1) CF. Xavier Costa Clavell, Celso Emilio Ferreiro i la nova poesia gallega a Serra d'or (nov., 1966) pàgs. 51-54, i, del mateix autor, L assagime gallec als darrers vint anys a Serra d'or (juliol, 1967) pàgs. 46-48.