La poetessa Helena Villar Janeiro necessita sempre un complement, és una ánima harmónica i equilibrada, constantment insatisfeta, una gota que conté tot el dolor de la humanitat. Al seu primer llibre «No aló de nós» (Premi GALICIA de poesía. Universitat de Santiago de Compostela 1981) l'oponent complementan era el seu marit, el poeta i professor Xesús Rábade Paredes. Tot el llibre era una mena d'androgénia poética imitativa del paralel.lisme deis antics trobadors. Al llibre que hem rebut ara, ROSALIA NO ESPELLO, el complement de fautora, con el seu títol ens indica ben clarament, és Rosalia de Castro, de qui es va celebrar el centenari de la seva mort l'any passat. El rostre de la romántica poetessa es reflecteix al mirail de fautora. I «a saudade», el pensament i la lírica de Rosalía es barreja amb les paraules d'una poetessa del segle vint. A Iuella Rosalía que poc amans de morir va demanar que li obrissin la finestra de la cambra perqué volia veure el mar, tot i que el mar era molt lluny de casa seva. El mar símbol de l'inconscient: poni entre les duas poetesses.

Trae o teu mar,
o teu inmenso mar,
o mar das praias solitarias, longas,
cadàveres escuros
entre as sombras.

A través de l'altre costat del mar o del mirall, contrasten el nostre interior. Sembla una característica general del poeta, buscar el contrapunt del món exterior, con si volgués comprovar que alió que ha trobat dins d'ell es repeteix, es confirma més enllá. No en té prou amb la troballa, necessita el punt de referéncia. En la poesía d'Helena Villar, aixó és més evident, encara; tan evident con les «... duas sombras pequeninas andando de naos dadas», deil célebre poema de Teixeira de Pascoaes. En aquesta poesía, tot apunta al clar-obscur.

Tiña billete a norte,
tamén, naquela cóbrega de farro, E sentáronse as duas a carón
en silencio.

La simbiosi entre la poesía de Rosalía i la d'Helena Villar és un acta d'amor. Com la quietud total de la nit «fainos a ambas amantes»! El llibre és un diáleg pie de coincidéncies i de retrets, de rectificacions i d'abracades. Plegadas fan la recerca del mar, con rius intemporals que s'hi acosten. I malgrat l'encontre de la seva escurra femenina, persisteix la recerca i la pujada fins als origens, fins al manament d'arribar a ser «pedra en el cor de les rosas». Es con una baixada a 1'infern, al dolor.

¿Por qué sorrir o espello
no ritual cativo de cada hora?

I tot era tan trist que fins la gramática ho era. Guerra: non comú. Fam: nom comú igual que guerra.

Cal o paxaro afónico das tardes, degra jaba o conxunto de morfemas do verbo AMAR, arquidesconxugado, con número, personas, tempos, voces.

Tristesa peralel.la constantment a la de Rosalía:

trae murchas e rastreieras e abatidas as alas.

Tot i que de vegades, el dialeg, es fa contestatari.

Non sei con que loitabas
co xigante inconcreto.
Eu fécholle a xanela. E se adormezo,
soño que non son nena.
Nin recollo molladas margaridas
agochadas nas hedras.

La poesía d'Helena Villar sap quina és la por, ore es troba la por. Veu la por a través duna finestra (xanela) que ella mateixa s'ha obert. Rosalía, altrament deixa: «...Teño mello dunha cousa/que vive e que non se ve. «Aquesta por d'una cosa que viu i que no es veu és l'origen de 1'angoixa existencial. Antoine Roquentin, el protagonista de «La nausée» de Jean-Paul Sartre, eres diu al comencament no datat del seu dietari: «El cert és que vaig tenir por o una cosa per l'estil. Si tanmateix sabés de qué vaig tenir por, i a seria un gran pes». I aquest pes és el que fa la poetessa de «Rosalía no espello» Ha trobat, finalment, «la rosa dins de la pedra». Ha sabut, després de trobar «la pedra dins la rosa», després de baixar al dolor de l'existéncia, pujar a la joia de l'esséncia.
Al llarg del libre va aprofundint, en l'ánima de Rosalía. «Eu ben vire estar o moucho enriba d'aquel penado» i l'Helena escriu tot un poema sobre el musso'), baixant fins al seu pou existencial d'aigües obscuras, pie de tu, de mussois, d'ólibes, de por. «Tot era dolor existencial. I s'adona que una de les nostres mares és de pedra i que el nostre cor vol ser pedra. I fins s'ha petrificat la nostre oració de cada día. I es pregunta angoixada des de les trancadas escurres que eres envolten avui: ¿Pot el cant d'un ocell arrencarnos de la pedra? La pregonera de la tristor i de la compassió, com en Rosalía, fan dubtar a la poetessa si oblidarem que no sorn o que sempre som. Paradoxa de 1'existéncia. La «saudade» amara l'ánima de la poetessa com si «es fonguessin en un mateix gresol les esséncies del cristianismo i del panteisme en una síntesi imatjada i musical feta d'evocacions etéries, de melodías imprecisas i de somnis crepusculars» (Alfons Maseras) Per aixó, Rosalía, posa, en boca de la formosa naturalesa, el consol per als mortals anunciant-los que mal no moriran. I Helena Villar se'n fa eco i amb una total compenetració amb la naturalesa, eres diu que el nostre nom -el nostre silenci- és de vent, que estem en el prat, en el jardí, a l'ombra i al bec més fose de la tema. Com ens sentim realment eterna! Ens ressonen una altra vegada els versos de Pascoaes:

A noite é puro engafo,
a morte non existe
e a dôr e urna ilusâo do noso sentimento.

Toa plegar és 1'int.ent de trabar la sehció del grao enigma de la vida i de 1r.. -essio ie 1 anu Ce Galicia cus rrriba cmb aquest anhel de fusio amb el cana d'un grill, lestremiment de les falles i la doicor de tes ;arares, cmb aquesta melodía que ena uneix en la música ancestral de rota la terra, coro un vers que no sacaba mal.

Da palabra diranvos só que mente porqué está derrotada e esquelética; que nunca rnorre a rosa
que so darme.

No hi ha mort, ens diria la poetessa,
igual que Teixeira.
A l´últim poema del llibre, parla Rosalía
en castellá:

«Cada vez huye más de los vivos, cada vez habla más de los muertos». Per una mena d'associació d'idees em vénen a la memória les pasajes de la novel•la "PEDRO PARAMO" de l'escriptor mexicá recentment desaparegut Juan Nepomuceno Carlos Pérez Rulfo Vizcaíno (un nom tan llarg i només va escriure dos llibres): «Lo que pasa con estos muertos viejos es que cuando les llega la humedad comienzan a moverse. Y despiertan». «Tu sabes como hablan raro allá arriba; pero se les entiende». Rosalía va parlar amb els morts que s'havien despertat i els va entendre. I també Helena Villar. I troba l´essència perquè ve de molt endins, de la imrnensitat interior, del mar; i s´adona que el temas no existeix i que l'espai és una mentida. Com Soren Kierkegaard descobreix que les cordes del dolor i de l'alegria estará tan juntes que no pot sonar l´una sense que soni l´altra. O el que es el mateix, dir en un vers de Fernando Pessoa:

Nâo é alegria nem dôr esta dôr com que me alegro.

La poesía d' Helena Villar Janeiro ha sabut, amb una senzillesa tendra, actual i sávia, arribar a l'esséncia, ha sabut harmonitzar els contraria, ha sabut trabar la lum al cor de l'ombra. Es una poesía amb importáncia col•lectiva, exactament una poesía humana. La deshumanització de l'art queda ja molt lluny. El que realment interessa és fer més feliç la humanitat.

ROSALÍA NO ESPELLO
(Darrer poema del llibre)
          Cada vez huye más de los vivos,

cada vez habla más con los muertos

PERDOA. Foi o outono. Non quería.
Salaio bremetoso ou badalada,
chamábame ata a esencia.
Mentres, fotocopiaba as follas todas
de todas as cerdeiras
e das árbores todas.
Veu romperme o reloxio
contra o espello de pedra.
Quizais que volva tarde
e xa non haxa horas.
Veño de tan adentro
que non sei ben se estamos
ou se fomos
ou se aínda seremos.

ROSALÍA NO ESPELLO
(Darrer poema del llibre)

Cada vez huye más de los vivos,
cada vez habla más con los muertos
PERDONA. Fou la tardor. No volia.
Sangloteig tenebrós o batallada,
em cridava a l'esséncia.
I feia fotocòpies de les fulles
de tots els cirerers
de les arbredes totes.
Se'm va trencar el rellotge
contra el mirall de pedra.
Potser tornaré tard
i ja no hi haurá hores.
Vinc des de tan endins
que no sé bé si som
o si fórem
o si encara serem.

Helena Villar Janeiro