QUE ÉS LA POESIA? Al llarg de la vida d'un escriptor de versos és dificil no haver de respondre a aquesta qüestió cabdal. Cabdal? Potser no tant. Ja va apuntar Pessoa al respecte que els escriptors de definicions ocupen l'esglaó més baix de l'ofici. Alló cert és que, com tots aquells dubtes que ens fan companyia maliciosa, la pregunta se'ns fa present en ocasions molt diverses i ens aboca, sovint, a la perplexitat. He de dir avui que la lectura d' O rumor do distante, de Cesáreo Sánchez, ha coincidit amb una epoca de reflexió poètica i m'ha agafat procurant respostes sobre el tema.

Que és la poesia? D'un temps ençà sempre em faig aquesta pregunta en una situació concreta.

L'escenari és una carretera secundaria i jo viatjo amb cotxe. És un vehicle gran i còmode que et transmet sensació de seguretat, un d'aquests on la vida sembla perdre tota la seva incertesa. A poc a poc van passant eis paisatges, formes desèrtiques, hoscos, llacunes alienes a les cartografies; eis pobles, amb cases blanques i teulades de pissarra o nuclis medievais que es concentren en la seva esséncia, i també ciutats més modernes, amb eis carrers rectes i innombrables semàfors. Després hi ha, és ciar, eis rostres que, a penes entrevistos, no deixen cap petjada a la memória; tant ens fa, doncs, si riuen, ploren o fan el voraviu.

De fet tot transcorre una mica com té lloc ais somnis, amb dubtes que ningú no s'encarrega d'aclarir, amb arbres que per la migradesa de la visió mai no podré distingir per un altre nom que no sigui el generic.

Viatjo i, alhora que penso totes aquestes coses, també m'assalta una convicció: eis pobles, eis paisatges, eis rostres, tenen una importància relativa, el que de debó importa, el que em fa fruir del viatge és el trànsit, no tant les coses que hi trobo sino el fet de trobar-les, ni tan sois el fet d'anar enlloc, més aviat, senzillament, la idea d'anar-hi.

Peró hi ha més. Si analitzo amb mita cura les raons, hi descobreixo un altre efecte que encara esdevé més suggestiu: la sensació física, una mica marejant, de desplaçar-se, sentir com les rodes llisquen sobre l_'as_falt, com si cada vegada que completen la circumferéncia fos un subtil retall ais instants que s'esvaneixen o, en una visió més positiva, com si travessant la tarda d'aquesta manera -és en aquest espai del dia quan eis colors mostren la seva faceta més pura- m'anés apoderant del temps, evanescent, diluïble.

Si la poesia s'interpreta sovint com l'essència del nostre pensament, un_ pensament que convertim a formes establertes, limitades, també es podria resumir a través d'aquest instant de trànsit. Descobrir la naturalesa d'un espai de temps on no existeix el dubte, ni la tristesa, ni la malenconia, només la sensació de moviment. Expressar el silenci de la roda girant per arribar a 1' instant següent.

Peró és un terreny perillós, aquest de les formulacions. Buscar-hi la paraula, buscar-hi l'instant, eis rostres, eis indrets per donar forma al trànsit. 1 no obstant, és un deis vicis que arrossega el viatge. Viatjar ens obliga a descobrir i tot descobriment necessita un nom, una manera de dir que ens permeti interioritzar el que ens transmet la mirada. Potser per aixó sempre he relacionat el viatge i la poesia. De fet, si se'm pelniet aquesta dada personal, gairebé tots eis meus llibres neixen d'un viatge, neixen d'una situació en qué el movimen_t estableix les condicions de canvi. El viatge trenca eis esquemes que només la poesia pot reconstruir a través de la seva llibertat plena d'exigéncies formais. La llibertat de la poesia queda marcada per l' extrema recerca, aquella que ens conduirá a i' expressió adequada, la que connectarà amb la sensació de moviment, de trànsit, que he volgut explicar.

I aquesta petita excursió una mica personal vol obrir-se a les sensacions que transmet 0 rumor do distante. El llibre de Cesáreo que avui presentem és producte d'una anima que ha pres el viatge com a referent, d' una persona que, m' atreviria a dir, ha resolt l' equació que s' estableix entre la vida i el viatge, un viatge que s' associa a l' essència de la creativitat. Fixeu-vos-en. No haveu tingut mai la sensació que ais viatges no sois se'ns ofereixen noves experiéncies sino que, també i amb inusitada força, anem sembrant a cada pas petites llavors que amb el temps esdevindran plantes trepadores? Viatjar desperta 1' anima desfent amb una bufada de novetat les boires que l'enterboleixen; viatjar aboca a Fassassinat del quotidiá, viatjar deixa pas als anhels grácies a la il-lusió de futur que nia al cor del moviment. Si més no, la literatura, la creació, només es manifesta quan ens projectem cap al futur.

I la literatura és futur en tant que món creat per funcionar amb les seves própies regles, les del llenguatge, llenguatge de mirades, de colors, de formes, de signes... Com tots aquells que es concentren en un llibre, perseguint el dictar¡, la narració, la poesia, tal vegada cridant a les portes duna teoria suficient que ens acosti al territori de l´emoció.

No seria, doncs, una idea inútil emprendre un viatge, poc abans de respondre la pregunta esmentada: Qué és la poesia? 1 aquest viatge que jo recomano és O rumor do distante, per múltiples raons que intentaré d'explicar mínimament.

El món de la poesia viu un procés d'inflació creixent. La qual cosa fa que no sigui possible seguir com abans la trajectória dels poetes; sobretot perqué no resulta fácil la fidelitat entre autors i editors, obligats els primers a publicar la seva obra d'una manera lógica, xoquen sovint amb uns editors aclaparats pel pes dels manuscrits inèdits que s'arnunteguen al damunt de la taula.

Per aquentes raons, no sempre el comprador d'O rumor do distante haurá tingut accés a la totalitat de l'obra de Cesáreo Sánchez. Si algú ho ha fet, ja sabrá que l'autor viu permanentment a l'encalç d'una idea, la formulació de la qual seria, si fa no fa: No es pot tancar eis ulls al misteri; penetrar-hi, descobrir-hi les causes, és un exercici de saviesa, pecó només shi pot arribar a través de ia paraula, una paraula que no sempre convé associar amb la vida quotidiana.

Parlo, dones, de construcció d'un discurs poétic, d'abastar la riquesa deis símbols, de treure'n tot el suc que pot haver-hi, al llenguatge, la primera font real de coneixement, una de les poques capaç de relativitzar el món obrint-lo a múltiples significats.

Un altre aspecte que hem de destacar de Fobra de Cesáreo Sánchez és la seva fidelitat al génere poétic. 1, amb aquest motiu, vull explicar una anécdota. Cesáreo i j o fa temps que ens coneixem, peró ha estat al llarg deis últims anys quan més hem parlat deis nostres projectes.. 10 l' escoltava i, tot seguit, pensava que totes aquelles idees feien un bon punt de partença per a una obra narrativa. És ciar que j o Phi deia i ell no em feia cap mena de cas. Una actitud que l'honra. Els consells deis amics només tenen una virtut: fer-nos recuperar la confiança en les nostres própies idees.

Peró en veure els resultats d'O rumor do distante; un títol, per alta banda, beilísim; he de reconéixer la mena equivocació. 1 ho faig amb satisfacció creixent. L'única conclusió possible és que el meu amic Cesáreo deu continuar con fins ara, sense fer cap mena de cas deis meus consells.

Per qué rn'enganyava amb les meves análisis? Sha de dir que eis llibres de Cesáreo Sánchez han perseguit sempre explicar-se eis extrems, han anat a la recerca duna escletxa de llum als misteris que conformen l'ésser humá i, com a tota gran recerca, ha assajat diverses formulacions per intentar d'aprofundir-hi. Amb 0 rumor do distante, el llibre que anui ens ocupa, l'autor ens vol oferir una particular visió del Camiño, i com a eiva de trebail ha escollit la poesia, tot i que jo diria que som davant d'un dietari íntim, d'idees, de sensacions, de fets al llindar de la mala, de paisatges coneguts que prenen, de cop i volta, dimensions metafisiques. La quotidianitat habitual deis llibres de viatges, la seva recerca de realitat palpable passa a integrar un univers de realitats intuïdes, es transforma en una investigació personal sobre els límits de la poesia, sense renunciar al present peró deixant surar el misteri. Anant, també, a la recerca de la llum que traspuen, encara, alguns vestigis del passat que cada dia es fan vells amb més celeritat.

Cesáreo Sánchez analitza des de la poesia els pobles, els paisatges, les gents del seu Camiño particular, intenta trobar-hi les certeses, fa tot alló necessari per obrir-nos el seu amplíssim i divers bagatge cultural i vital dias duna obra que d'entrada et deixa estupefacte. En primer lloc pel tour de force que suposen les seves 265 págs, farcides de poemes, en segon lloc per la seva coherència interna, per la capacitat que hi ha tingut a l'hora de construir un univers literari d'una gran complexitat i, no obstant aixó, fer-ho possible i desitjable al lector.

No diré molt més. Sens dubte el millor que farem avui será escoltar alguns poemes de Cesáreo de la seva veu, peró potser sí que vull aconsellar la lectura callada d'O rumor do distante, per a percebre així les remors que sonen a l'interior d'aquests versos. Eis puc assegurar que paga la pena. Moltes gràcies per la seva assistência.

Xulio Ricardo Trigo (Barcelona, 17 de maig del 2001)